Som part del nostre entorn

Som part del nostre entorn, i a l'inversa, és per aquest motiu que a continuació us he enllaçat el text que la meva estimada Laura va publicar l'any passat amb motiu de guanyar el segon premi en el concurs de creació literària per a joves de la revista literària de la Fura.
És un conte breu, però intens que reflexa la passió que rau en ella, reflexa en certa manera la seva forma d'ésser i de sentir les coses, reflexa el meu entorn i com aquest actua en mi. Perquè ella és part de mi i jo sóc part d'ella.

És preciós, no us defraudarà.

Salvada (Pàg 1/2)
Salvada (Pàg 2/2)

P.D.: El text és anterior a la nostre relació, de totes formes certifico que encara el seu cor manté arrelada la mateixa emoció de la que sempre ha fet gala.

El conte del noi dels ulls bicolor

Temps era temps, quan els somnis es teixien entorn fogueres i l'esperança no sols es relegava als infants, vivia una noi d'ulls bicolor, d'il·lusions enamorat i malgrat tot, de cor en soletat.

Cada nit el noi pujava a dalt de la muntanya de sorra on havia construit la seva casa, i allà es quedava quiet, amb els seus ulls bicolor mirant la catifa d'estels i preguntant-se quin seria el gust de la llum, i si hi hauria una escala prou alta per poder arribar a tastar tots aquells sentiments que flotaven en aquell cel proper i llunyà alhora, fosc però lluminós, com la seva vida. Llavors el noi plorava, plorava per què tot i viure en el temps on l'esperança regnava, a ell l'havien desterrat a aquella muntanya, que dia a dia s'enfonsava, empassada per la pròpia terra com si fos un gran rellotge de sorra. Resignació anomenaven al seu exili.

Vet aquí que un dia quan el noi com cada nit pujava a veure els estels, va veure entre els arbres del bosc de sucre una petita llum que es movia entorn els dolços perennes. Captivat per aquella llum s'endinsà en el bosc, perseguint aquella ninfa lluminosa; l'estrella que tant havia desitjat no estava suspesa enmig del seu ja conegut cel, sinó en aquell bosc d'il·lusions i somnis en el que mai havia gosat entrar per por, por a perdre.
I la va agafar, no amb les mans sinó amb els ulls, que a la fi van entendre la seva doble coloració. La llum el besà i en aquell petó fet entre núvols de cotó i dolços de sucre, es van fondre ell i la llum, doncs aquest era el seu estat natural.

Ningú va tornar mai més a saber del noi dels ulls bicolor que buscant una resposta les va trobar totes, però diuen que a les nits clares d'estiu, quan la il·lusió toca al rellotge i l'amor està en el seu moment més ple, enmig de les estrelles es poden veure brillar dues llums ben diferents, l'una marró fosc, però d'un marró màgic, com si la llum pura tingués tal color, l'altra verda, com la primavera, com l'esperança dels temps passat. Ambdues llums al mirar-les, es creuen i es besen en un petó oníric, il·luminant els cors dels que les han vist amb la seva llum bicolor.

Acrazel

És diu que tota bona història de terror comença amb el descobriment d'un objecte arcà, màgic o antic. Els objectes que compleixen els requisits solen anar desde antigues armes com punyals, fins a belles gemes o amulets arcans, sense oblidar-nos dels ja típics llibres perduts en la memòria del temps, que es creien destruïts o inexistents.

Doncs això no és una història de terror, almenys no de moment, però el cert és que avui fent neteja a les golfes del meu estudi he trobat un extrany llibre. La cosa no passaria de ser una simple anècdota de no ser per les extranyes il·lustracions que contenia, així com una mena d'escriptura "simbòlica" emprada en la pràctica totalitat del text. I aquí arribem al més extrany de tot, el llibre que no tenia cobertes (arrencades o caigudes pel desgat) i que desprenia la típica olor a humitat i ranci que fan els llibres vells, estava escrit en varis idiomes!! Però no es tractava de que estigués traduit varis cops, sinó que cada fragment del text estava escrit en d'altres idiomes, dels que n'he cregut reconèixer alguns com l'alemany, fancés, anglés, castellà, italià, "àrab ?" així com d'altres que no he reconegut. Això sense oblidar que la major part del text estava en una mena d'escriptura símbolica, de tipus rúnic, que m'ha recordat la que els llibres de fantasia empren generalment per simbolitzar l'escriptura dels nans.

El què més m'ha impactat de tot, és que a les il·lustracions es veien nombroses escenes de dolor, passant per empalaments col·lectius, a l'ús d'extranyes eines de tortura així com extenses escenes d'amputacions humanes... A banda, hi havia un nom que s'anava repetint al llarg del text: Acrazel. Ho he buscat pel google, però no he trobat ni una sola entrada... extrany.

El poc que he entès dels fragments en anglès i castellà, es que Acrazel era una mena d'àngel o dimoni (no m'ha quedat clar), que posseït per una immensa ira (de la qual desconec la causa) va acabar materialitzant-se en el pla dels mortals (suposo què es refereix al nostre) per escampar el caos i el desordre. A fi de poder duu el seu pla Acrazel ha de posseïr a "l'escollit" que l'invoca per mitjà d'un ritual ("descrit en alemany..."), i un cop fet això... no ho sé, doncs aquí tornava a aparèixer l'escriptura simbòlica, però per les imatges... no es gaire agradable el destí de l'escollit ni el de les seves víctimes...

La veritat, és què tota la història m'ha deixat un fort impacte psicòlogic, doncs mai havia cregut possible que em pogués passar un fet d'aquesta mena.

Ara el llibre està sota clau, a l'escriptori de l'estudi, buscaré informació així com intentaré averiguar que hi feia a les meves golfes...

Us aniré informant.

I en el laberint ballarem entre ortigues

I en el laberint ballarem entre ortigues

I en el si del laberint es troben les portes tancades, portes que no porten enlloc, s'obren al buit d'aquells qui es perden al no trobar-se. Entre matolls secs i arbres cremats, divaguen buscant la sortida, oblidant que mai varen entrar i que per tant mai en sortiran. Somnis són, somnis seràn, perquè perduts van i perduts aniràn.
I cauen paraules d'aquest cel de terra, enfangant els ulls d'aquells que busquen estrelles enmig del pantà, buscant la llum que resideix dins seu i que els perd dins el laberint. Aquesta llum que irònicament se'ls empassa inexorablement cap un destí sarcàstic representat per la foscor de la pròpia llum, el destí de la contracció dels sentiments.

És allà, on els cors sagnen rimes consonants...o asonants, tot depèn de la consonància d'una vida, viscuda al son dels tambors del consum, que els consumeix.
És allà, on ens trobarem i plorarem. Plorarem perquè ens vam perdre en retrobar-nos altra cop, tu i jo perduts al laberint, enmig de portes que s'obren i es tanquen, encerclant unes vides que mai creuaran els preciats ponts.
Ponts que tu i jo vam esfondrar.

Entre la desolació de la perdició broten roses, vermelles i negres, perquè no oblidem un passat present, que ens devora, ens absorveix, i ens fulmina. Però no ens punxarem hipocresia aquest cop, serem nosaltres qui clavem espines a les roses. Que recordin qui som i qui serem. El passat plorarà el nostre futur. Mentre ballem amb els peus nuus sobre els vidres dels nostres cors trencats, que volem sentir el seu sentiment, el seu dolor i la seva passió.

I ja cau la nit, i el laberint s'amaga i jo...altra cop sol, en aquesta immensitat, perdut sense parets, sense sortides ni entrades, perdut en la res de no ser res.
Entre cendres, entre cendres....