Transicions (Divagacions VIII)

Transicions (Divagacions VIII)

Sents al seient una extranya sensació, la de saber-se perdut enmig de la foscor. La carretera gira al voltant teu i et preguntes cap a on giraràs el volant. Llums a la foscor, errants de la nit que busquen el consol. Et sents tan buit els diumenges a la nit. Caus en estat d'inconsciència essent conscient. És l'estat de divagació quan la ment està més oberta a les transicions. Del negre de la nit entreveus els colors del matí. Espirals a la carretera; et reflexes allà on mires.

Estàs tan sol. Són aquestes nits, les nits d'inconsciència. Entens les coses, o creus entendre-les, però el que es segur es que et perds dins teu. Miralls contraposats et guien, en l'infinit resta la clau per entendre el canvi perpetu, la paradoxa del funcionament del cosmos. Soletat en causa i efecte o la foscor dels diumenges a la nit. No importa, no realment. Obert, estàs obert a tot.

El volant gira, ja es carent de sentit la direcció, et guia l'instint, un instint de supervivència superior a la consciència. Devores els trams i a cada quilometre et sents més buit. Estàs afamat de vida. Tan afamat que t'has menjat el propi seny. Inici i final es confonen, no entens quin trajecte segueixes, sols condueixes perquè no saps fer res més. Busques el consol en el teu cementiri interior, creus trobar la llosa que amaga la resposta. Però sols trobes noms oblidats i el teu cos inert allà on abans buscaves. Mort, quan feia que no te n'adonaves ?

Un diumenge a la nit més, conduint cap a qui sap què. És aquest el moment de la transició. I divagues, rememorant els corbs, els d'ulls vermells que saps que t'esperen al balcó de l'habitació gris. I penses: la carretera no es el camí, és el destí.

Transicions (Divagacions I)
Transicions (Divagacions II)
Transicions (Divagacions III)
Transicions (Divagacions IV)
Transicions (Divagacions V)
Transicions (Divagacions VI)
Transicions (Divagacions VII)

Transicions (Divagacions VII)

Transicions (Divagacions VII)

Avui és un altra d'aquells matins grisos, el típic dia en què et lleves i et sembla està en algun record llunyà. No saps per què, però et sents terriblement trist, malenconiós, amb desaire. Potser el color de cendre del cel, o el silenci que l'envolta. El cert és que tens ganes de plorar sense motiu aparent.
I plores, fins que se t'inflen els ulls i et quedes sense llàgrimes, és llavors quan t'adones de la futilitat de tot. Quin sentit té? Saps que alguna cosa està fallant, però no la veus, et desesperes, t'afogues. No entens perquè un cel gris ha provocat tanta tristesa en el teu interior, com és possible que una cosa tant aparentment súbtil hagi socavat tots els teus esforços per ser feliç.
Ja ploraves abans de que el cel fos gris, però la llum d'altres dies t'enlluernava cegant-te el seny. Ara, no obstant ha aparegut davant teu la crua realitat, la tristesa interior, els fantasmes als que tant tems. I per molt que avanci el temps, el dia continua essent gris. És possible que el cel tan sols sigui un mirall.

I el dia passa darrera la meva finestra, l'habitació s'enfosqueix i jo aquí, contemplant el dia gris,a l'espera d'un sol que no sortirà ja avui. Trobo tant a faltar aquella escalfor a la meva vida...
Però és tard i ja toca baixar les persianes, potser la nit tingui més color...potser...


Transicions (Divagacions I)
Transicions (Divagacions II)
Transicions (Divagacions III)
Transicions (Divagacions IV)
Transicions (Divagacions V)
Transicions (Divagacions VI)

Transicions (Divagacions VI)

Transicions (Divagacions VI)

Avui m'he tornat a llevar amb els ulls cansats, esquerdats. Sembla que dia a dia, l'esquerda sobre la que camino es va obrint més i més. Aquesta esquerda porta a un únic lloc la pèrdua de la consciència, el deixar de tenir sentit, el que vos direu la bogeria i jo en dic la salvació. Dia a dia, la vaig obrint, irònicament de forma conscient. És com una mena de camí cap al suicidi mental, un projectil flexible dirigit al centre del meu cervell, directe a la consciència.

Sabeu? Cada cop que obro les mans les veig més buides i esquerdades, com si de mica en mica s'anessin morint, erosionades pel pas dels sentiments, d'aquí poc sols tindré dos munyons amb els que aporrejaré el teclat. Si es dona el cas, caldrà tallar-les, haig d'evitar que la gangrena es propagui, tot i que crec que ja és tard per mi.

M'agradaria saber quina és la opinió del psicòlegs, quina resposta tenen per la meva personalitat, suposo que segons ells clarament trastornada. De fet segons la meva pròpia visió, els trastornats sou la gran majoria, i sols uns pocs els que podem veure els matissos de la foscor. Vos no teniu que aguantar els seus ulls a la nit, ni us desvetlleu al sentir com les seves veus mecàniques et parlen amb sons extranys i xirriants, no teniu por a que us caiguin les mans, ni veieu com els ulls us menteixen a cada instant. Sou afortunats en la vostra ceguessa voluntària, perquè de ben grat que vau escollir ser cecs.

Jo de mentres em vaig podrint en la meva pròpia foscor, perquè aquesta crec que és la meva éssencia, la foscor. Adoro l'absència de llum, de sentit, el veure que l'habitació es tanca i s'obra, i que els corbs volen, cauen i riuen. No hi ha res que tingui sentit en aquest món, i per això em sento bé en la foscor, la seva falta de sentit me'l dona a mi.

Algun dia arrencaré aquesta màscara, i amb els ulls buits, ens veurem les cares.
Abandoneu-vos a ella.


Transicions (Divagacions I)
Transicions (Divagacions II)
Transicions (Divagacions III)
Transicions (Divagacions IV)
Transicions (Divagacions V)

Transicions (Divagacions V)

Transicions (Divagacions V)

Els sentiments són necessaris? És possible viure sense ells? És més, no seria desitjable viure sense ells?

Avui penso que si, que seria millor no sentir res, absolutament res. Potser per això m'atrau la mort, doncs significa l'éssencia de la res, del no ser, és la paradoxa de la vida, sentir per no sentir. I no obstant, ens arrelem a la vida, al dolor i a l'alegria, ens anem balancejant sobre una corda suspesa enmig del cel, fins a caure. Perquè no podem trobar l'equilibri? Jo penso que l'equilibri es el deixar de sentir, morir.

La vida està carent de sentint en tant que és sentiment, circula sobre una irracionalitat que ens porta a (i si em permeteu la contradicció que presenta aquesta redundància) sentir sensacions i sentiments extrems i oposats que destrossen la pau del nostre interior, negant-nos assolir el nirvana mental. Així doncs entenc que els sentiments representen un element que ens nega realitzar-nos, ens contrau el pensament, i ens lliga a la vida. En conseqüència temem a la llibertat, a la gran veritat que presenta la mort: res no té sentit fins que no acaba.

Creieu que estic malament oi? Us equivoqueu, els malalts sou vosaltres amb els vostre amor a les cadenes, amb el vostre pensament modelitzat al més pur estil Holywood. Veieu un Hamlet en mi? Hamlet era la racionalitat fet personatge (tot i que en certes escenes presentés un aire més humà (irracional) fruit de les conviccions de Shakespeare), per això tots el veien com un boig.

El sentiment nega la pau, que no la felicitat. Però la felicitat és efímera. Escollir mai és fàcil, i menys quan et jugues el ser per no ser, o el deixar de ser perquè deixi de no tenir sentit el ser.
Què he escollit? Importa més el què no he escollit.
Entre l'amor ,el dolor i el buit, escullo sentir les tres coses alhora.


Transicions (Divagacions I)
Transicions (Divagacions II)
Transicions (Divagacions III)
Transicions (Divagacions IV)

Transicions (Divagacions IV)

Transicions (Divagacions IV)

Els cels clamen avui el teu nom, llum i foc arrassen els negres núvols. Cauen els àngels, consumint-se en flames negres, l'enveja, el rencor, la ira neixen als seus pits. I ploren llàgrimes de sang, com les meves...
És el principi del fi, el cicle s'està tancant i et toca morir. No hi ha sortida, no veus que no vas entrar?

T'arrencaré les ales com vas fer-me, amb les dents, lentament. Vull que pateixis, vull que vegi's l'apocalipsis de les ànimes, la tardor dels cors.
S'han acabat els poemes, ans no les paraules carregades de sentiment, amb cada paraula que escrigui t'obriré un nou tall, i després, et banyaré en sal. Cridaràs el meu nom en va, jo fa temps que no estic, però tu estaràs, creu-me que ho estaràs.
Bé i mal, què importa, ara el meu llit està farcit de les teves plomes, i tu estàs farcida de buit. Acabaràs com Esperança, dissecada a la sala d'estar dels que no hi som, decorant les parets que tanquen la foscor del meu ésser.

De res serveix buscar el sol o les estrelles, avui ploren cendres els astres, ens morim tots companya.
I si creus que en el fons del meu cor encara queda llum, estàs ben equivocada, doncs com un forat negre devoro la llum i l'extingeixo, i m'enfosqueixo, més i més...
Ombra del passat, etern fugitiu del present, escric amb la ploma de l'etern patiment sobre el llibre del temps.

Veniu a mi i destrosseu-me...un dia més...


Transicions (Divagacions I)
Transicions (Divagacions II)
Transicions (Divagacions III)

Transicions (Divagacions III)

Transicions (Divagacions III)

Porto hores devorant la meva intel·ligència, necessito saber la resposta, el com i el per què. Vull conèixer tota la realitat, les dues cares de la moneda, no només aquesta simple aparença. Vull arribar a l'estat de seminconsciència, el punt crític entre la consciència i la inconsciència. L'estat de divagació total, l'alliberament de la ment.

Vull veure'ls, sé que són a l'altra pla, han de ser-hi! Però tinc por, i sinó puc tornar enrera? I si no aconsegueixo dominar la meva ment i ella em devora a mi? Pot èsser un suicidi mental. Tinc arrels a la realitat present, però l'assoliment de la creació mental pot comportar una pèrdua de la noció del temps i l'espai i quedar tancat dins meu. Quan creui l'umbral no hi haurà marxa enrera. A l'altra banda m'espera l'eterna felicitat i potser l'eternitat... Qui sap? Els bojos són els escollits, desafiarem les regles de joc.

No veieu que sou cecs?! Haig de veure amb els ulls tancats, haig de dormir estant despert, haig de debilitar la meva capacitat de raonament, és la única sortida. Quan es trenqui el mirall, veurem el que s'amagava al seu darrera. Veurem l'altra forma d'existència. El tantra mental.

I per què sento por? Por a mi mateix, a perdre el poc seny que em queda, a que sigui ella la que em controli a mi. No puc assassinar la consciència, la necessito per dominar a la inconsciència. Necessito les dues per navegar sobre el precipici on s'uneixen les realitats. El vèrtex dimensional. Induïrem aquest estat, sé que podrem tard o d'hora, què importa? Un cop traspassada la porta no caldrà preocupar-nos del temps, de res...

Els sentiments han de quedar-se enrera, el cor ha de fer-se de pedra i la ment, totalment en blanc. Llavors la gènesis mental serà possible, i la dissolució de velles sensacions i sentiments esdevindrà conseqüentment. Serà l'apocalipsis de la meva persona i el renèixer de la veritat, La mort és una altra transició, la ment està per sobre de tot, i l'haig de dominar, al preu que sigui. Res que ja sigui mort pot morir.

Tard o d'hora em reuniré amb ells, llavors, la foscor absoluta. ELLS.
Aïllarem les variables i l'equació que ens dona sentit quedarà resolta.
Ja falta poc.


Transicions (Divagacions I)
Transicions (Divagacions II)

Transicions (Divagacions II)

Transicions (Divagacions II)

Una nit més jo i el meu teclat ens estirem amb la foscor, i plegats, calem foc a les estrelles. Estem farts de somiar, o més ben dit, farts de despertar. No ens volem cremar, per això, les cremaren nosaltres a elles. Al cap i a la fi només són una mica d'alcohol barrejat amb el fum dels somnis, aquell que de mica en mica forada els nostres pulmons, fent que cada cop ens costi més respirar, respir....

S'il·lumina la nit quan et comences a cremar i jo, somric. Avui no aconseguiràs res de mi, ni tan sols jo ho aconseguiré de tu. Som només dos extranys, reunits entorn un foc. L'amistat ja és a la llenya.

- Saps, et veig només com un amic.
- Silenci, necessito més llenya, el foc s'està apagant.
- Són boniques les estrelles, oi? Només va ser una fantasia.
- Les estrelles són els teus ulls, per això cremen intensament.
- No t'oblidaré.
- Qui ets?


I avui com ahir aixeco els ulls al cel, intentant trobarla resposta en la negra nit, lògicament no trobo res, excepte la foscor, aquesta foscor que tant m'agrada. Almenys, ells ja no són aqui. Almenys, tu ja no ets aqui.
On ets? Ho saps? T'has perdut en la immensitat de la teva pròpia confusió, creies que et coneixies. No parlaves tant de lluitar per allò que desitjaves? I ara, desitges tot allò que repudiaves... No veus res, ni la llum ni la foscor, t'has quedat a mig camí del bé i del mal. Vas dubtar massa.

Però tu només ets una de les fragances de la tardor, perquè certament, el perfum de la mort té més matissos que el teu. El que ens espera...
Ara si, ara ja venen. Sembla que els corbs els acompanyen aquesta vegada. Crec que volen els meus ulls. No vull que siguin grocs com els seus, per això millor me'ls cosiré amb una mica de la pell que li sobra al meu truculent cor. Així està bé, gairebé semblen els teus ulls.

No entren? La finestra avui està tancada, potser demà. Probablement el foc ja s'hagi extingit llavors. No queda massa llenya.
Saps? et veig, et sento, et ploro. Ets aquí, puc notar-te, et mors dins meu. A cada instant, em sento més viu.

Odi? Amor? Res d'això. Sempre hem estat més profunds. Vam arrelar en la foscor dels nostres cors i allà hem crescut, sempre sota la càlida llum de la lluna. Sempre vam saber que només hi hauria lloc pel dolor. Per això no ens afecta.

Cendres...sols veig cendres ja.
Demà serà un nou dia i tu, un record que borrós, es perdrà dins del cor de qui va calar foc a la nit, de qui va posar nom a la mort.

La mort, sempre va tenir nom de dona.


Transicions (Divagacions I)

Transicions (Divagacions I)

Transicions (Divagacions I)

La nit té com una màgia especial, no trobeu? És en aquests moments de foscor quan el meu cor més sent, és com si revisqués a les nits. Curiós.
La nit m'agrada, em fa sentir viu tota aquesta fragança a mort. Tradicionalment la nit sempre s'ha associat amb el dolor, la por, la mort... I no deixa de sobtar que jo l'associi a la vida. A la meva vida en concret.

La meva vida és fosca? És carent de llum? O jo l'eclipso i m'enfosqueixo a mi mateix? No ho sé del tot, però francament, m'agrada la negativitat.
No sentiu aquest perfum? Aquesta olor a sentiments descomposant-se? Potser avui encara arribi a temps a tastar alguna part de mi.
Ells estan aquí. M'adono que estic semiinconscient.
Ells ho veuen tot, sempre observen tot el que fem, tot el que sentim... Són millors, més perfectes, capten coses que nosaltres només podem intuïr.
Ulls grocs sense parpelles. No un, ni dos, sinó molts.
El miro fixament i em somriu, no li puc tornar. Estic esquerdat.
Un nom m'està corroent l'ànima, com si fos àcid lentament em dissol. Dintre de poc jo seré tan sols un nom també. Oblidat.

Baixo les cortines i baixa la nit. Avui les estrelles són penes sagnant alcohol. Necessito uns llumins.
La divagació és l'estat més sublim de l'ésser humà, n'extreu el karma, la poesia. Estic més enllà del patiment, per això l'anhelo.
I t'anhelo dolça nit. Per saltar de somni en somni i amagar-me sota els estels fugaços que llança el meu cor.
La meva vida serà curta, ans llarga serà la meva mort.

No...Ells.
Els sento, però no diuen res. De fet sempre callen. Només miren.
Són reals, almenys tant reals com ho som tu i jo.
Avui...o ahir? Estic atrapat en una nit lovecraftniana.
I tal figura retòrica em repeteixo, em distorsiono i em perdo en la infinitat de la meva significància...o insignificància?
Poesia, divagar és escriure poesia, sentir és senzillament poesia. Sóc el poeta de la desgracia. I tu, la musa de la rencança.

Quant més moriré? I divagar? Vull divagar i morir nit rera nit, així em sento una mica més viu i alhora mort.

Oh! Ja han mutat, les mans. Quins munyons tan agradables! M'encanta la suavitat de la pell. Però fins que el cor no sigui també munyó, jo, seguiré escribint.
Piquen a la porta. Està tancada, però ells piquen des de dins.
Teniu por? Sentiu angoixa? Desesperació? Això és perquè no els veieu observant-vos a cada instant, calculant cada acció que realitzeu, respirant al compàs dels vostres cors. Algun dia obrireu els ulls i deixareu de veure. Llavors, quan en la vostra ceguesa capteu els seus ulls grocs, llavors sentireu l'autenticitat. Autènticament morts.
Només ells viuen. I ho fan s costa de la vostra continua putrefacció.
Però és tard, i tenen gana, es hora de tornar a les ombres. M'obriré en canal i seré normal.
Aquesta nit, és una més.
Em sento autèntic.