La vida és meravellosa, si més no, la meva.
Últimament no es extrany que em desperti i em pregunti: Somio? O qué quan somio em pregunti: Desperto? La meva vida s'ha tornat un paratge oníric on perdre's, un escenari de tons verds i blaus, un pedaç d'eternitat efímera grabada en la retina del temps.
Heu sentit cantar els estels? I als arbres xiuxiuejar ? M'encanta escoltar a la bellesa, sentir-la fluïr a través de mi, inundar el món amb dolçor, amb tendresa. I he plorat i he cridat i he rigut i he plorat, en una espiral d'emocions, una explosió de sentiments, una invocació a les marees, una victoria al silenci. Que les paraules són belles quan derroten al silenci. Que el silenci és la mort. I la mort no està feta pels homes.
Avui no entenc de miralls, no entenc de reflexes ni d'aparences. Avui seré el que desitgi ser i em pintaré un senefa d'estrelles a l'esquena per quan em giri demanar mil i un desitjos. I desitjaré sempre el mateix, un segon més de vida, un segon més de mi, un segon més de tu.
Avui no entenc de res que no sigui la meva ilusió, i la meva ilusió és no entendre de res més, de res més... que tu i jo i el món.
No tingueu por, no us rendiu, no us preocupeu, que a la vida no hi ha prou temps, que estem fets per estimar i admirar, per nèixer cada dia, a l'alba. I tornaran les nits d'estiu, les tardes perdudes, els petons a la galta i els sempre diré sempre. Tornaran, sempre tornaran, no us en oblideu. El crepuscle cal per veure l'alba.
La vida és meravellosa, si més no, la nostra.
Viviu i sereu. Mai morireu. Mai.
Últimament no es extrany que em desperti i em pregunti: Somio? O qué quan somio em pregunti: Desperto? La meva vida s'ha tornat un paratge oníric on perdre's, un escenari de tons verds i blaus, un pedaç d'eternitat efímera grabada en la retina del temps.
Heu sentit cantar els estels? I als arbres xiuxiuejar ? M'encanta escoltar a la bellesa, sentir-la fluïr a través de mi, inundar el món amb dolçor, amb tendresa. I he plorat i he cridat i he rigut i he plorat, en una espiral d'emocions, una explosió de sentiments, una invocació a les marees, una victoria al silenci. Que les paraules són belles quan derroten al silenci. Que el silenci és la mort. I la mort no està feta pels homes.
Avui no entenc de miralls, no entenc de reflexes ni d'aparences. Avui seré el que desitgi ser i em pintaré un senefa d'estrelles a l'esquena per quan em giri demanar mil i un desitjos. I desitjaré sempre el mateix, un segon més de vida, un segon més de mi, un segon més de tu.
Avui no entenc de res que no sigui la meva ilusió, i la meva ilusió és no entendre de res més, de res més... que tu i jo i el món.
No tingueu por, no us rendiu, no us preocupeu, que a la vida no hi ha prou temps, que estem fets per estimar i admirar, per nèixer cada dia, a l'alba. I tornaran les nits d'estiu, les tardes perdudes, els petons a la galta i els sempre diré sempre. Tornaran, sempre tornaran, no us en oblideu. El crepuscle cal per veure l'alba.
La vida és meravellosa, si més no, la nostra.
Viviu i sereu. Mai morireu. Mai.
Quan veig coneixer la meva dóna vaig estar quatre anys seguits així. O sigui 4x365x24x60x60 segons de felicitat absoluta, repeteixo absoluta, i continuada.
ResponderEliminarPotser és perquè venia d'una foscor absoluta i continuada de 24 anys!
Pocahontes, kets un pocahontas ;D
ResponderEliminarM'encanta vere't així :D
Muà!